QUI ÉS SANT?

Els llibres Avarizia d’Emiliano Fittipaldi i Via Crucis de Gianluigi Nuzzy, dediquen llargs capítols a analitzar el funcionament de la Congregació per a les Causes dels Sants…Segons el Corriere della Sera la gendarmeria vaticana investiga comptes de d’Institut per a les Obres de Religió (IOR) –la trama vaticana- arran de la sospita de cobrament de suborns per part de postuladors de causes de beatificació i canonització per “pilotar” els processos i agilitzar-los” (Eusebio Vall). Els escàndols de les canonitzacions deixen clar que darrere de la fastuositat vaticana s’hi mou una legió de vividors que sagnen els fidels crèduls. Els esmentats llibres denuncien el ”negoci” que envolta la canonització i beatificació dels sants, el procés dels quals depèn de la quantitat de diners que s’aporta. En aquest sentit  constata que les diòcesis més riques són les que més paguen per obtenir el reconeixement dels seus beats i sants”. Deixant de banda la corrupció vaticana que avui ocupa molts titulars en els mitjans, analitzarem què és la santedat segons la Bíblia.

La primera cosa que hem de descobrir és: què és ser sant? L’apòstol Pau escrivint als cristians a Roma els diu: “A tots els qui sou a Roma, estimats de Déu, cridats a ser sants…” (1:7). L’apòstol considera sants no un nombre molt reduït de cristians romans privilegiats per trets especials de santedat, sinó que es refereix com a sants a tots els cristians romans fos quina fos la seva posició en l’església romana. No fa cap distinció entre els uns i  els altres. Davant de Déu tots són sants. Sense privilegis.

L’apòstol Pau escrivint als cristians de Corint, diu: “A l’església de Déu que és a Corint, als santificats en Crist Jesús, cridats com a sants, amb tots els qui en tot lloc invoquen el Nom de nostre Senyor Jesucrist, Senyor d’ells i nostre” (1 Corintis 1:2). Aquí l’apòstol amplia la categoria de sants: “amb tots els qui en tot lloc invoquen el Nom de nostre Senyor Jesucrist”, es dir, qualsevol persona que en qualsevol indret de la Terra invoqui el Nom de nostre Senyor Jesucrist, és santa. No hi ha cap motiu de discriminació per motiu de les característiques personals del qui invoquen el Nom de Jesucrist: socials, culturals, sexe.

Als cristians que eren a Colosses, l’apòstol els diu: “I vosaltres, que abans éreu estrangers i enemics en la vostra ment per les males obres, ara us ha reconciliat en el cos de la seva carn per mitjà de la mort, a fi de presentar-vos sants, i sense taca, i irreprensibles davant d’Ell” (1: 21,22). Aquí l’apòstol ensenya la procedència dels sants. No venen d’un entorn on es respira bondat. No. Abans de ser sants “éreu estrangers i enemics en la vostra ment  per les males obres”. Jesús no va venir a salvar persones que es consideressin bones.  Com a Metge de l’ànima va venir a salvar pecadors  penedits  perquè la seva sang que va vessar en la creu neteja tots els pecats (1 Joan 1:7).

El lector que ha arribat fins aquí i que invoca el Nom del Senyor Jesucrist pot pensar que no és sense taca ni irreprensible. Aquest descobriment pot portar-lo a fer-se aquesta pregunta:  ¿És que no invoco prou bé el Nom de Jesucrist? Si segueix llegint allò que l’apòstol escriu als cristians de Colosses, li desapareixeran els dubtes: “Si és que persevereu fonamentats i ferms en la fe, i no us moveu de l’esperança de l’Evangeli que heu escoltat, que ha estat predicat en tota la creació que és sota el cel” (v.23).Ser irreprensible i sense taca no toca avui. Nosaltres que érem  estrangers i enemics de Déu, per la fe en el Nom de Jesús, el seu Fill, ens hem convertit en amics de Déu, encara més, en fills seus, i s’inicia un procés de santificació que depèn de si es roman ferm en la fe. És cert que es pot relliscar i caure en pecat, però qui roman fidel en la fe, amb la gràcia de Déu s’aixeca i segueix caminant amb els ulls fixos en Jesús l’Autor de la seva fe, amb la qual cosa la motxilla que porta a les espatlles es fa més petita, alhora s’alleugereix el pes de l’angoixa. Amb la perseverança  minva el pes del pecat i el caminar es fa més fàcil. La imatge de Jesús de la que és portador el creient es va fent més nítida, exposant amb més claredat les senyals de la santedat, sense la qual ningú veurà el Senyor.

La santedat no pertany a homes i dones que se’ls fa excepcionals  un cop morts després d’un llarg procés d’investigació i molt costós en diners, sinó a persones que com tu i jo lamentem el pecat que hi ha en nosaltres i ens assemblem al salmista quan li demanem a Jesús: “Renta’m completament de la meva iniquitat, i neteja’m del meu pectat” (Salm 51.2).

Sants, segons la Bíblia ho són homes i dones pecadors que han dipositat la fe en Jesús mort i ressuscitat i que en el caminar diari s’escarrassen per ser perfectes com el Pare celestial és perfecte, sent conscients de que la perfecció absoluta no l’assoliran fins el dia de la resurrecció que serà quan es presentaran davant el Pare celestial sense cap taca ni cap arruga que els enlletgeixin.

Octavi Pereña i Cortina