MORTS SOBTADES

La periodista Mònica Ribes en el seu programa matinal diari  contribueix als comentaris que es fan respecte a l’accident aeri que va passar el passat 23 de març, fent-se aquesta pregunta: “Per què han mort aquestes persones i no altres? Per què la persona que havia de viatjar en l’avió accidentat va cancel·lar el vol perquè es va ajornar la reunió que tenia que celebrar a Alemanya? L’Escriptura dóna resposta al dilema: “Per a tot hi ha el seu moment, i sota els cels hi ha un temps per a cada propòsit. Un temps de néixer, i un temps de morir” (Eclesiastès 3:1,2). Qui marca l’hora no és l’atzar, sinó Déu  que promou els esdeveniments segons la seva voluntat. Tot passa segons els seu propòsit que indiscutiblement nosaltres no entenem ara. Encara que sabem que hi ha un temps de morir sovint la mort ens agafa per sorpresa quan ens afecta directament.

En certa ocasió a Jesús li fan saber “el cas dels galileus, la sang dels quals Pilat havia barrejat amb els seus sacrificis…O d’aquells divuit sobre els quals va caure la torre de Siloè i els va matar” (Lluc 13:1-5). La resposta que els va donar Jesús va ser. “¿Penseu que aquestes persones van ser més culpables que tots els homes que hi havia a Jerusalem?” ,dóna a entendre que la gent creia que aquelles persones que van morir de manera sobtada van finar a causa dels seus pecats, que van ser unes morts merescudes, que van rebre el pagament dels seus pecats. Però Jesús que és un bon pedagog aprofita l’oportunitat  per fer reflexionar els seus oients dient-los: “Penseu que aquestes (persones) van ser més pecadores que les altres (persones) perquè han patit aquestes coses? No, us ho dic. Però si no us penediu, tots us perdreu igual”. Les morts violentes ocorregudes en aquests accidents van ser un recordatori per les altres que no van expirar. Déu els atorgava un marge de temps perquè reflexionessin i es penedissin dels seus pecats i poguessin obtenir la vida eterna.

En la seva pregària Moisès diu: “Els dies dels nostres anys, són setanta anys, o amb molta força, vuitanta anys…Per tant, ensenya’ns a comptar els nostres dies, a fi que portem saviesa al cor” (Salm 90:9,10,12).Un cop oblidats els efectes de la tragèdia i els mitjans de comunicació l’arraconen perquè ja no és notícia, les banderes dels municipis hagin deixat d’onejar a mitja asta en senyal de dol els tres dies que prescriu el protocol com a recordatori de les persones que han mort en l’accident ¿haurem après a comptar els nostres dies  a fi que portin saviesa al cor? Penso que no. Continuarem vivint de la mateixa manera  com ho hem anat fent fins el moment de la catàstrofe: ocupacions laborals, divertiments, viatges com més llunyans i exòtics millor, visites als clubs de companyia (alterne)…Ni els accidents, ni els actes terroristes, ni la natura desfermada., un cop passat l’efecte de l’impacte no serveixen per ensenyar-nos a comptar els nostres dies perquè ens portin la saviesa al cor. Ens desentenem que hi hagi un temps de morir.

Escrivia Blaise Pascal: “Una de les qüestions clau a les que ens hem d’enfrontar és si les nostres vides acaben amb la mort. La creença o no en l’eternitat determina els nostres actes . Per tant, és crucial determinar què hi ha de mortal en nosaltres, què hi ha d’etern, i que atresorem la part eterna. La majoria de les persones fan precisament tot el contrari”. Vivim com si mai haguéssim de morir. Ens preocupem excessivament per les coses materials i no ens adonem que si no és per causa d’un robatori o per una catàstrofe de la índole que sigui que ens ho prengui tot entrarem a l’eternitat amb les butxaques buides. Un text d’El Talmud és molt adient: “Un home arriba a aquest món amb les mans convertides en punys, com si volgués dir: Tot aquest món és meu. Un home abandona aquest món amb les mans obertes. Com si volgués dir:  Mireu, no me’n duc res. L’orgull acompanya el naixement , el desencís la mort. Tant Blaise Pascal com els pensadors jueus que van contribuir a la redacció d’El Talmud van se persones que creien que l’existència continua en una altra dimensió més enllà de la mort física.

Tornant amb les morts sobtades amb que hem començat aquest escrit, podríem continuar la nostra reflexió amb un text d’Eclesiastès: “De fet l’home ignora la seva hora. Com els peixos agafats per la xarxa traïdora o com els ocells enxampats en el parany, així són atrapats els homes per l’hora infausta que d’un improvís els cau al damunt” (9:12). La nostra manera de viure s’assembla a la del ric insensat de la paràbola que va dir: “Faré això, enderrocaré els meus magatzems i en construiré de més grans, i allí aplegaré tota la meva collit i els meus béns. I diré a la meva ànima: Ànima, tens molts béns aplegats per a molts anys: reposa, menja, beu,  passa-t’ho bé” Però Déu a qui l’insensat havia llençat a la paperera, li diu: “Insensat! Aquesta mateix nit se’t demanarà la teva ànima. I això que has acumulat, per a qui serà? Així passa amb el qui atresora per a ell mateix , i no és ric envers Déu” (Lluc 12:18-21)

El salmista compara l’home que viu en l’esplendor però que no té enteniment amb les bèsties que desapareixen (49: 20). A pesar de la crisi que ens fueteja nedem en relativa l’abundància, ¿desitjarem viure sense enteniment perquè Déu ens compari amb les bèsties que desapareixen?

Octavi Pereña i Cortina

perenya22@yahoo.es