PASSAT MASCLISTA

De tant en tant es produeixen onades d’assassinats de dones perpetrats per les seves parelles o ex que disparen l’alarma social. Què passa? Per a uns la culpa recau en la crisi que altera el comportament del baró ja que minva els mitjans de subsistència. L’alcohol, les drogues,…també afecten. Totes aquestes coses són factors externs que  agreugen la violència masclista, però no són la causa.

Un refrany és molt il·lustratiu del tema de la violència contra la dona: “La dona i la mula, el garrot sol fer-la bona”. El metge forense Miguel Lorente diu: “No és un discurs nou, és el discurs de fa segles, propi d’homes que veuen les dones com un objecte sexual, que han de fer el que ells diguin per satisfer-los perquè els seus desigs prevalen sobre els d’elles. Són els masclistes elevats a l’enèsima potència, la cara més dura i cruel d’una ideologia mantinguda en el temps”. El sentiment de propietat s’amaga darrere la violència contra la dona. Moltes morts es produeixen quan s’està en procés de divorci o separació. Aquesta dona és meva i no vull que pertanyi a cap altre home.

El discurs de la violència contra la dona que ve de segles s’esbossa a l’inici de la història humana quan Déu li diu a Eva poc després de la desobediència: “I el teu desigs serà vers el teu marit, i ell et dominarà” (Gènesi 3:16). El pecat trenca l’harmonia que hi ha d’haver en les relacions conjugals i desequilibra la relació quan fa que l’home vulgui imposar el seu domini a base de garrot per fer-la bona. El domini a lo bèstia de l’home sobre la dona ja es deixa entreveure quan Lèmec, besnét de Caín diu a les seves dones: “Estigueu atentes a les meves paraules: He matat un home per causa d’una ferida meva, i un jove per causa d’un cop contra mi” (Gènesi 4:23). Lèmec es venjarà de qualsevol persona que li faci la més mínima ofensa. Adà i Sil·là, les seves dones,  ja estan advertides Si sou desobedients el garrot us posarà a to .

A proverbis 31 hi trobem la descripció d’un matrimoni ideal doncs dibuixa com han de ser els vincles conjugals: “Una dona exemplar, qui la trobarà? Perquè és més valuosa que les perles. El cor del seu marit confia en ella, i no pas sense profit”                   (vv. 10,11). Les relacions conjugals són excel·lents. Ella vetlla per la prosperitat de la família. “Els seus fills s’aixequen i la feliciten, i el seu marit l’elogia” (v.28). Els sentiments del marit vers ella no són flor d’un dia, del Dia de la Mare. És un afecte perenne que sent per ella. “El seu marit és conegut als portals quan seu amb els ancians de la terra” (v.23). En aquest cas l’espòs exerceix un càrrec públic en el govern de la ciutat. En l’antigor els afers col·lectius es dirimien asseguts a la porta de la vila. Les relacions familiars excel·lents es reflecteixen en el prestigi públic de l’espòs.

Repeteixo, el model de matrimoni que descriu aquest text de Proverbis és l’ideal. No ens fem falses il·lusions: no es pot donar aquí a la terra. Però la Bíblia no ens deixa arrossegant-nos pel fang.

La desobediència d’Adam en el Paradís va destruir la situació idíl·lica que gaudia la primera parella. La recriminació fa acte de presència ben aviat. Adam s’excusa a Déu de la seva desobediència i el culpa del seu desastre, dient-li: “La dona que em vas donar per estar amb mi, ella m’ha donat del fruit de l’arbre i n’he menjat” (Gènesi 3:12). ¿No ens és familiar aquesta actitud? ¿No és el plat del dia les recriminacions mútues que sovint acaben  amb baralles  que deixen ferides que no cicatritzen mai?

Toquem de peus a terra! El matrimoni ideal no es troba aquí a la terra però es pot seguir un camí que l’acosta. El pecat trenca la bona convivència conjugal però la fe en Crist restableix les bases per recupera-la.

L’Escriptura presenta el matrimoni com una figura de la relació jeràrquica de Crist amb l’església. Crist és el cap de l’església, el marit el cap de la muller. L’església està sotmesa a Crist, l’esposa al marit” (Efesis 5:22-24). No és una relació de vassallatge i de submissió al més fort. Sinó de dues persones amb papers diferents que són iguals davant Déu i que s’estimen. Aquesta imatge de Crist com el cap de l’església i de l’home com a cap de la dona ens transporta als Deu Manaments on s’estableix el principi d’autoritat. Déu és l’Autoritat suprema que decreta les regles del joc. Un cop posat aquest fonament descriu l’autoritat delegada: els fills han d’obeir els pares sense distinció: el pare i la mare. Tota societat perquè funcioni bé hi ha d’haver un cap. Tants caps tants barrets és un desori. Per creació l’home està per damunt de la dona. Repetim no és una relació de vassallatge és una relació d’amor tal com ens ensenya el text d’Efesis.

Prescindint de Déu l’autoritat és tabú. No volem cap autoritat i així ens van les coses. L’anarquia acampa arreu. “Així que, tal com l’església està sotmesa al Crist, així també les mullers als propis marits en tot” (v.24). El marit que és el cap, com ha de tractar la dona? Això és el que ens diu la Sagrada Escriptura: “Marits, estimeu les vostres pròpies mullers, així com també el Crist va estimar l’església, i es va lliurar per ella” (v.25). Així com Crist va donar la seva vida pel bé de l’església, el marit seguint l’exemple de Crist s’ha de donar pel bé de la seva esposa.

L’Escriptura ens revela el misteri que en el matrimoni dues carns es converteixen en una sola carn: “Així els marits han d’estimar les pròpies mullers com els propis cossos. Qui estima la seva muller s’estima a si mateix, perquè mai ningú no ha odiat la seva pròpia carn, sinó que l’alimenta i la protegeix, com també el Senyor a l’església…Però, que cadascú de vosaltres també estimi la seva muller com a si mateix, i la muller que respecti el seu marit” (vv. 28-33).

És cert, aquí a la terra el matrimoni ideal no s’assoleix però, en Crist, s’abandona el passat masclista i s’inicia el camí vers el matrimoni ideal. En Crist ja no hi ha dones maltractades ni assassinades. Sinó homes i dones que a pesar de les seves febleses i defectes caminen junts vers l’ideal establert per qui va crear el matrimoni al dir: “Per això l’home deixarà el seu pare i la seva mare, i s’unirà a la seva dona, i seran  una sola carn” (Gènesi 2:24). Aquest declaració ha estat ratificada per l’autoritat de Jesús.

Octavi Pereña i Cortina