OCCIDENT TRASBALSAT

Que els polítics amb molta solemnitat demanin als Reis Mags que els ajudin a sortir dels temps difícils que travessem en els que moltes famílies s’ho  passen  molt malament i que els demanin “Oportunitats per sortir de la crisi. Que l’any 2015 sigui un any solidari i ple d’esperança pels nens i nenes  que són l’ànima de la ciutat” com ha fet l’alcalde de Barcelona Xavier Trias és una aixecada de camisa que s’intenta fer als ciutadans. Una petició com la que ha fet l’alcalde de Barcelona mostra que els polítics no reconeixen la seva responsabilitat pel seu comportament insolidari que ens ha portat a la greu crisi global que sacseja Occident. Crisi que fa malviure a milions de ciutadans . La minoria milionària ha crescut. A la majoria dels ciutadans, els que tenen un sou se’ls ha abaixat o perdut.  La minoria dels rics, en canvi, augmenten els ingressos.

Tothom sap que la crisi que ens arruïna l’ha causat la manca d’ètica i de moral de les elits polítiques i econòmiques que s’han caracteritzat per la mesquinesa  amb que han manipulat els diners públics que es resumeix en un sol mot: CORRUPCIÓ. Mentre el govern parla de transparència, la ministre de Sanitat Ana Matute que s’ha vist obligada a dimitir per incompetència se l’ha nomenat vice-presidenta de la Comissió al Desenvolupament del Congrés de Diputats, càrrec que va acompanyat d’un plus de 1000 euros mensuals. El partit recompensa els qui li són fidels. ¿És justícia social aquest sobresou quan les pensions i el salari mínim augmenten uns irrisoris tres euros?

L’home és corrupte per naturalesa. Una llei de transparència no elimina la naturalesa corrupta de l’ésser humà. Pot mitigar la seva aparició en l’àmbit econòmic, però, el mal segueix amagat al fons del cor esperant l’oportunitat. Atesa la condició humana la corrupció estén els seus tentacles arreu. 

El rei Salomó, acabada la dedicació al Senyor del temple a Jerusalem, Déu se li va aparèixer de nit, i li va dir: “He escoltat la teva pregària , i m’he triat aquest lloc com a casa de sacrifici” (2 Cròniques 7:12). El fet que Déu hagués escollit el temple a Jerusalem com el lloc on se li havia de retre culte no vol dir que l’acceptació de part de Déu del temple construït per Salomó  fos garantia que la prosperitat d’Israel estigués assegurada. Al reconeixement diví li acompanya un avís: “Quan tanqui els cels i no hi hagi pluja, o quan mani a la llagosta de devorar la terra, o quan enviï pesta contra el meu poble” (v.13).Déu anticipa la misèria que li vendria al seu poble si no caminaven en rectitud i justícia. El temple de Salomó que era un símbol de la presència de Déu entre el seu poble no garantia  la prosperitat ni que el Senyor estaria present entre el seu poble. D’això n’haurien de tenir memòria històrica. Durant el període dels Jutges, abans que s’instaurés la monarquia a Israel “cadascú feia el que li semblava recte als seus propis ulls” (Jutges 21:25). L’apostasia que s’havia apoderat de la classe sacerdotal s’havia estès al poble. Israel està en guerra contra els filisteus. La sort no acompanyava els israelites. Amb el propòsit que el curs de la guerra els fos propici, Israel va portar l’arca del pacte, símbol de la presència de Déu entre el poble al camp de batalla. La superstició no va funcionar. Israel va ser derrotat i es va consolidar el domini filisteu sobre Israel.

Quan Déu va tancar els cels i no va ploure, quan va enviar la llagosta que va malmetre els conreus, o quan va enviar la pesta que va provocar mortaldat en el bestiar i es va trobar en un destret. Déu posa unes condicions per tal de recuperar la prosperitat perduda. No accepta la hipocresia sacerdotal. No n’hi ha prou amb lloar-lo de llavis si el cor es manté lluny d’Ell. Es necessita quelcom més pregon que un ritualisme buit de contingut. Perquè les benediccions de Déu caiguin sobre la terra és necessària una genuïna conversió a Ell. No hi ha cap dubte del que Déu espera de nosaltres per poder-nos beneir:  “Si el meu poble, sobre el qual el meu Nom és invocat,, ells si s’humilien i preguen i cerquen el meu rostre, i es penedeixen dels seus mals camins, llavors jo escoltaré des dels cels, i perdonaré el seu pecat i guariré la seva terra” (2 Cròniques 7:14). La pregària del fariseu que va pujar al temple: “Oh Déu, et dono gràcies perquè jo no sóc com els altres homes, rapaços, injustos, adúlters, ni tampoc com aquest publicà” (Lluc18:11), no va arribar a les oïdes de Déu. En canvi, la del publicà, de lluny estat i copejant-se el pit deia: “Oh déu, sigues propici amb mi, un pecador” (v.14), és la pregària que Déu escolta. És el que Déu li va dir a Salomó després de la dedicació del temple. Si no hi ha un vertader penediment i una pregària de cor sincera, Déu no escolta i no allibera el seu poble dels seus enemics. Ve com l’anell al dit  que en el moment de redactar l’esborrany d’aquest escrit  s’hagi produït a París l’atemptat gihadista contra la seu del setmanari Charlie Hebdo. Aquest fet posa de manifest que l’extremisme islamista pot colpejar  i posar en evidència els serveis secrets i les forces de seguretat. No n’hi ha prou amb manifestacions en defensa de la llibertat presidides per presidents de govern. A mesura que passa el temps l’extremisme islamista  es consolida i Occident no sap com reaccionar per planar-li cara. No hi veu sortida a aquesta situació angoixosa. Jo m’atreviria a dir que el que fa que no s’albiri en l’horitzó un final feliç és que Occident que té una base de fe cristiana li doni l’esquena al Pare de nostre Senyor Jesucrist i per aquest motiu no hi ha salut en la nostra terra. Déu no ens allibera dels nostres enemics.

Octavi Pereña i Cortina