PACIÈNCIA

“Més enllà de com es reaccioni o es deixi de reaccionar, en totes les circumstàncies. Els experts estan d’acord en la necessitat de conquerir una bona dosi de paciència per no sucumbir als rampells d’ira o de ràbia que poden provocar aquestes situacions. Fins aquí res a objectar. Tret que no és tan fàcil adquirir aquesta paciència. ¿Com s’aconsegueix ser realment pacient?” (Jordi Jarque).

Alexandre Cuadrat, en el seu escrit “Elogi de la Prudència”, redacta: “Certament vivim una època  en que la moderació no és ben vista. De  vegades sembla que el món a perdut el seny i que actuar amb tacte és cosa del passat. La discreció i la sensatesa tenen menys adeptes que la fama a qualsevol preu”.

“La paciència és un valor humà que suposa el cultiu dels respecte i acceptació que les coses passen a un ritme diferent del que s’espera o desitja. I  no és tan fàcil” (Mercè Corauglà, psicòloga).

Els especialistes en salut mental diuen que no és fàcil ser pacient. Per a l’incrèdul no ho és gens. Per al creient en Crist, que és “el Déu de la paciència i de la consolació” (Romans 15: 5), sí que li és més fàcil perquè el fruit de l’Esperit Sant que habita en ell, entre altres coses és  “paciència” (Gàlates 5: 23). De manera progressiva se li va manifestant a mesura que per la fe en Jesús, Crist es va formant en ell (Gàlates 4: 19). El perfeccionament de la paciència aconseguirà el clímax quan el cos serà redimit en el dia de la resurrecció. La paciència de Déu que es va consolidant en el creient en Jesús li és molt valuosa en les dificultats i imprevistos del dia a dia. Es diu que la paciència és la mare de la ciència. Si de veritat un hom vol ser savi ja sap que li cal fer: Carregar-se de paciència. Això significa que no s’ha d’aturar el procés d’anar-se formant en ell la imatge espiritual de Crist. En les tasques diàries ja no es deixa arrossegar per la impaciència. La immediatesa ja no li és prioritària.

Una escena bíblica il·lustra més que cent paraules la dicotomia  que es dóna en aquest món nostre: La instantaneïtat i la paciència. l’escenari és una llar de Betània on hi viuen dues germanes (Lluc 1o: 38-42). Jesús s’allotja a la llar d’aquestes germanes. El Senyor és un personatge molt preuat per les germanes. Marta, una d’elles, amb l’afany de complimentar com es mereix tan il·lustre hoste “estava molt atrafegada per la molta feina de servir” (v. 40). Fins aquí res a dir. Hem de saber amb quines condicions estava atrafegada a la cuina. Les coneixem, quan, enfurismada, abandona la cuina per dirigir-se a corre-cuita al menjador per queixar-se a Jesús, dient-li: “Senyor: No et fa res que la meva germana m’hagi deixat sola a servir?” Dili, doncs, que m’ajudi” (v. 40). El text es diu en què estava Maria ocupada en aquest instant: “Estava asseguda als peus del Senyor i escoltava la seva paraula” (v. 3).

Marta representa el frenesí carnal que deixa exhaust als qui el practiquen. Maria la paciència divina que creix  en els qui escolten la paraula de Jesús.  El rampell de Marta i la tranquil·litat de Maria haurien d’anar junts en una mateixa persona. Salomó escriu: “Tot té el seu moment, i a sota els cels hi ha un temps per a cada propòsit” (Eclesiastès 3: 1). Malgrat que el el text de Salomó diu que tot té el seu temps sota els cels, no és cap absurd incloure-hi: un temps per pregar i un temps per treballar. Les dues germanes mostren les dues cares d’una moneda. Nosaltres les considerarem les dues cares d’una mateixa moneda    que en el creient en Crist són inseparables. Mullem el dit,  aixequem-lo,  ens mostra si el vent bufa del nord. Què ens vol dir el ventijol que s’apropa? Que el tràfec és una veritat indiscutible. I la serenitat quelcom passat de moda. L’ultrasònic és modernisme i símbol de  progrés. En el nostre món de bojos, la serenitat, la paciència, la reflexió, no encaixen. Així ens van les coses: Malalties mentals a dojo que creixen exponencialment. Cada cop més es presenten  en edats més primerenques.  Els metges no saben com combatre-les. El nostre món s’ha convertit e un món de bojos perquè es premia el tràfec incontrolat. Es rebutja l’espiritualitat genuïna que porta la pau a l’ànima. No caiguem en la trampa de conservar la Marta que simbolitza el tràfec esgotador a costa de rebutjar Maria símbol de la vertadera espiritualitat. Convertim-les en les dues cares d’una mateixa moneda El tràfec de servir de Marta és una cara. Maria asseguda als peus de Jesús escoltant les seves paraules de vida, es l’altra. Si s’exclou Jesús només resta el tràfec esgotador de la cuina amb totes les conseqüències desagradables. El resultat és un Samsó amb peus de fang que s’ensorra a les envestides dels vents gèlids que bufen del nord.

El remei al tràfec que fa que la vida no tingui sentit que fa que alguns optin pel suïcidi per sortir del sense sentit, ens el fa  arribar l’apòstol Pau: ”I tot el que feu, feu-ho de cor, com per al Senyor, i no per als homes” (Colossencs 3: 23). El desesper del tràfec pot portar a la religiositat de tradició. Aquesta pràctica religiosa no és el Salvador que es necessita. És la que practicaven els fariseus, que Jesús considera hipòcrites. Uns entabanadors. El binomi Marta/Maria és imprescindible que es trobi en una mateixa persona per aconseguir l’equilibri entre tràfec i paciència. El resultat és que la perfecció existent en la Persona de Jesús es vagi manifestant en nosaltres que som imperfectes.

Octavi Pereña Cortina