EL GOVERN, ¿ÉS NECESSARI?

“Agustí d’Hipona va escriure que el govern és necessari, perquè en aquest món, tots els governs, independentment de l’estructura que prenen, són una reproducció de la humanitat caiguda perquè els governs els formen persones pecadores. Tothom sap que el govern humà pot ser corrupte. El que volia dir Agustí és el següent: El mateix govern és dolent, però és un mal necessari, és necessari perquè el mal del nostre món necessita ser frenat. Un d’aquests mitjans de contenció és el govern humà. Vist això, Agustí va assegurar que el govern humà no va ser necessari abans de la Caiguda” (Robert Charles Sproul).

Poc després de l’inici de la Història i després de la Caiguda, a mesura que la població augmentava i es formaven grups tribals, van aparèixer els “barons de renom” (Gènesi 6: 4), que governaven les tribus. Governs molt rudimentaris al començament. Més complexos a mesura que  les tribus s’anaven fent més grans. La pregunta que és obligat fer-nos és: Els governs són d’origen humà o diví. Si no tinguéssim la Bíblia diríem que són d’origen humà. És clara al respecte. Estableix l’origen de l’autoritat en la família. Déu el Creador posa el fonament de  l’autoritat humana en la família: “Honra el teu pare i la teva mare a fi que s’allarguin els teus dies sobre la terra que el Senyor el teu Déu et dóna” (Èxode 20: 12). La primera autoritat humana són els pares. Els fills els han d’obeir perquè així ho ha establert el Creador. Quan l’autoritat paterna trontolla la resta d’autoritats humanes també fan aigua.

El Nou Testament tracta sobre l’autoritat humana des de l’aspecte social: “Que tothom se sotmeti a les autoritats superiors. Perquè no hi ha autoritat que no vingui de Déu, i les autoritats que hi ha han estat establertes per Déu. de manera que el qui s’oposa contra l’autoritat, es resisteix a l’ordre de Déu, i els que es resisteixen rebran el seu càstig…perquè és un servidor de Déu per al teu bé. Però si fas el mal tingues por, que no és en va que porta l’espasa, perquè és un servidor de Déu, un venjador per castigar el qui fa el mal” (Romans 13: 1, 2, 4).

Les autoritats pel fet d’estar formades per persones pecadores no es pot esperar d’elles que governin perfectament. Per  això és lícit criticar-les. S’ha de fer de manera legítima. L’apòstol Pau escrivint als cristians de Corint els exposa la manera com han de censurar el govern: “Perquè encara que caminem en la carn, no lluitem segons la carn, perquè les armes de la nostra lluita no són carnals, sinó poderoses en Déu per enderrocar fortaleses, enderroquem raonaments i tota altivesa contra el coneixement de Déu, i portem tot pensament a l’obediència de Crist” (2 Corintis 10: 3-5). Quines són les armes que normalment s’empren per fer oposició a les polítiques del govern de torn? Manifestacions acompanyades d’aldarulls, trencadissa de vidres, crema de cotxes i contenidors, insults contra el President i els ministres…Aquestes són algunes de les obres de la carn. L’apòstol especifica que malgrat camini en la carn, es dir, que és un home com la resta dels mortals, la seva condició de ser fill de Déu per la fe en Jesús, no li permet oposar-se al govern amb armes carnals. L’apòstol en la seva oposició legítima al govern de torn no pot emprar armes carnals. Ha de fer servir les espirituals que són poderoses en Déu per enderrocar fortaleses, enderrocar raonaments i tota altivesa contra el coneixement de Déu, i porten tot pensament a l’obediència de Crist. Les armes que els cristians han de fer servir per corregir els errors del govern són: “Amor, goig, pau, longanimitat benignitat, bondat, fe, mansuetud, temprança” (Gàlates5: 22, 23). Pot ser que no es puguin canviar les males praxis del govern. Arribat a aquest punt s’ha de deixar a les mans de Déu que faci el que calgui: “No us vengeu vosaltres mateixos, estimats, sinó deixeu lloc a la ira, perquè està escrit: Meva és la venjança, jo donaré la paga, diu el Senyor” (Romans 13: 19). El més assenyat i saludable per les persones és deixar que sigui Déu qui faci justícia. Quan ho faci ho farà sense cometre cap error. Els àcrates seguiran proclamant la mort del govern ¡visca l’anarquia!

La convocatòria del rés del rosari en l’escalinata de l’església de l’Immaculat Cor de Maria a Madrid per protestar contra  la llei d’amnistia proposada pel Govern, en la que no hi van faltar consignes antigovernamentals, ni insults contra el President del Govern. “Pedro Sánchez, hijo de puta”. Tot acompanyat de plegaries a la Santíssima Verge Maria. Els concentrats en són responsables davant de Déu per un comportament gens cristià. Els organitzadors que llencen la pedra i amaguen la mà, encara ho són més.

Els catòlics consideren que l’apòstol  Pere va ser el primer papa. Penso que haurien de tenir present el comportament de l’apòstol quan es va haver de presentar davant el Sanedrí, la màxima autoritat religiosa del judaisme de l’època. La predicació i els senyals que feien els apòstols feien un fort impacte entre els jueus. “El gran sacerdot, i tots els que anaven amb ell, els de la secta dels saduceus, es van omplir de gelosia, i van posar les mans sobre els apòstols, i els van ficar a la presó pública” (Fets 5: 17, 18). Quan els apòstols van comparèixer davant el Sanedrí, el gran sacerdot els va dir: “No us vam manar estrictament que no ensenyéssiu en aquest Nom? (el de Jesús) (v. 28). “I Pere i els apòstols van respondre dient: “Cal obeir Déu abans que els homes” (v. 29). La resposta apostòlica posa límits a l’autoritat humana. Les conseqüències del desafecte dels apòstols a l’autoritat humana,en aquest cas religiosa, va ser: “els van assotar, els van ordenar que no parlessin en el Nom de Jesús, i els van deixar anar” (v. 40). Quan els apòstols van sortir al carrer no van convocar una casserolada, ni van organitzar  una reunió de pregària davant ka seu del Sanedrí. “Llavors ells se’n van anar de davant el Sanedrí, contents perquè havien estat considerats dignes de ser ultratjats a causa del seu Nom (de Jesús). I cada dia en el temple i en les cases no paraven d’ensenyar i de predicar Jesús el Crist” (vv. 41, 42). Complint amb el que havien dit que cal obeir primer a Déu que als homes, van continuar obeint el mandat  de Jesús d’evangelitzar: “I cada dia en el temple i en les cases, no paraven d’ensenyar i de predicar Jesús el Crist” (v. 42).

Octavi Pereña Cortina