SOCIETAT ACCELERADA

“L’excés d’activitat afecta de manera negativa la vida privada i  la familiar. A més a més, les noves tecnologies de la comunicació ens mantenen comunicats permanentment a totes hores i durant tots els dies de la setmana. Sempre accessibles  i disponibles. Sense descans. Necessitem agendes i calendaris per no oblidar res. Sens dubte és necessari que ens aturem i ens preguntem quan i com ens podem destinar temps a nosaltres mateixos. El creixement personal i la maduració reclama aquesta dedicació” (Jaume Triginé). La manera de viure vertiginosa que ens imposem ha fet que Michael Quoist escrivís: “Senyor, et deus haver equivocat en els càlculs. Hi ha un error general. Les hores són  massa curtes. Els dies són massa curts. La vida és massa curta”. Tan curta és la vida que fa impossible que puguem fundar una colònia en algun lloc de l’espai. Com volem abraçar tant perquè ens creiem ser persones molt importants, anem per la vida esbufegant i traient un pam de llengua. Com aquest comportament és generalitzat formem part d’una societat cansada que genera persones fatigades, frustrades, deprimides, que necessiten consumir begudes revitalitzants, que no fan efecte perquè el cansament crònic d’aquesta comunitat agressivament activa no és físic sinó espiritual. És per això que a aquests esgotats crònics Jesús els diu: “Veniu a mi tots els que esteu cansats i afeixugats, i jo us faré descansar, preneu el meu jou sobre vosaltres i apreneu de mi, que sóc dòcil i humil de cor, i trobareu descans per les vostres ànimes. Perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera” (Mateu 11: 28-30).

El temps se’ns escapa de les mans. Tenim tantes coses a fer i el temps s’escola tan ràpid! Els dies, les setmanes, els mesos, els anys, són tan efímers! Volem abraçar molt i no fem res que tingui sentit. Quan Jesús diu als “cansats i afeixugats” perquè els vol donar repòs a les seves ànimes exhaustes, ens transporta als Déu Manaments. En concret als quatre primers que tenen a veure amb Déu que busca el nostre bé. És taxatiu: “No tindràs altres déus davant meu” (Èxode 20: 3). Jo sóc el Déu etern. Sóc l’únic Déu. Allò que vosaltres anomeneu déus són enganys de Satanàs que vol que seguiu atrapats en la seva xarxa perquè no us allibereu de les cadenes que us esclavitzen. Com Jo sóc l’Invisible i mai cap ésser humà ha vist la meva faç, no us deixeu entabanar pel Maligne: “no et faràs cap estàtua ni cap imatge del que hi ha dalt dels cels, ni del que hi ha a baix a la terra ni del que hi ha dins les aigües sota la terra, no et postraràs davant d’elles ni les serviràs…” (vv. 4-7).

Una divisió dels temps és la setmana. El diccionari la defineix així: “Període de set dies naturals que comença en diumenge i acaba en dissabte o que comença en dilluns i acaba en diumenge, segons es consideri”. La manera de curar el cansament crònic que és  el resultat de la hiperactivitat que caracteritza la nostra època ens la proporciona el quart manament que diu: “Recorda’t del dia de repòs per santificar-lo (separar-lo). Sis dies treballaràs i faràs el teu treball, però el dia setè és un dia de repòs dedicat al Senyor el teu Déu…” (vv. 8-11). Si es té en compte el descans setmanal que en el cas dels cristians, a causa de l’exemple dels apòstols, és el diumenge, es posa ordre al desgavell espiritual que ens porta a la hiperactivitat que tan funestes conseqüències té per la salut emocional

El diumenge, si es guarda com Déu mana ens recorda que el Déu etern, Pare del Senyor Jesucrist existeix i regula l’ansietat de posseir més perquè mai se’n té prou amb el que es té. En tenir   el Senyor en el cor dóna goig total  perquè satisfà les necessitats bàsiques de l’ànima. Posseint Jesús per la fe no es necessita res més per gaudir la vida. Malauradament s’ha prostituït el diumenge. En lloc per reservar-lo exclusivament per al Pare de nostre Senyor Jesucrist, congregar-se amb altres cristians per escoltar la predicació de la Paraula de Déu  proclamada per vers servents de Déu, que tranquil·litza l’ànima afeixugada, se’l destina a conrear la sensualitat. En lloc de trobar la pau que es busca, a l’ànima se li afegeix més frenesí perquè nodrir la sensualitat no és allò que l’ànima necessita.

Santificar el diumenge, es dir, dedicar-lo al Senyor, és com una pregària que el pare, la mare i els fills aixequen en agraïment a les moltes benediccions que es reben d’Ell. La força que es rep d’Ell serveix perquè els dies feiners que comencen dilluns, sigui en la feina, en les tasques domèstiques, en l’escola, no siguin aclaparadors. El diumenge que és símbol del Dia del Senyor etern,  és l’antídot a l’acceleració que es viu avui.

Octavi Pereña i Cortina