XERINOLA SEXUAL

Ana Macpherson comença amb aquestes paraules el seu escrit “CHEMSEX, sexe d’alt risc”. L’ús de drogues per tenir millor sexe o per atrevir-se a tenir-ne és un clàssic de la humanitat, però a les grans ciutats i entre homes que tenen sexe amb homes adquireix actualment talla de problema de salut pública, reconegut com a tal a Barcelona i Madrid, perquè les conseqüències comencen a ser visibles en consultes d’hospital i fins i tot a urgències”.

L’addició al sexe és tan forta que per no defallir s’utilitzen mescles de drogues. Això és el que diu Macpherson: “La de més impacte, i probablement la que més augmenta el fenomen és  l’extensió de la tina, la mentafetamina que sovint substitueix l`ús clàssic de la cocaïna, perquè resulta més barata i accessible, però que també és la més perillosa, perquè provoca més ràpidament addicció i inhibeix el son i el cansament, treu la gana i augmenta el desig sexual. Com la droga dorm el raciocini es descuida l’ús del preservatiu amb la qual cosa augmenta el ric d’infecció de la sida i d’altres malalties de transmissió sexual. Amb la mentafetamina  es facilita la celebració de maratons sexuals grupals que poden durar entre 24 i 48 hores. Tot un cap e setmana.

Percy Fernández, responsable de recerca  de Stop Sida, ha dit: “Som a temps d’actuar. Si la tina salta a la societat en general serà catastròfic. Ara està controlada”.

No hi ha efecte sense causa. Quina és la causa que porta a l’home que per a satisfer la seva addicció al sexe i per conservar la seva passió encesa utilitza les drogues posant en perill la pròpia vida i la dels amb qui manté relacions sexuals? Al meu entendre la millor explicació que se li pot donar es troba a Romans 1: 18-32.

El text indicat comença dient: “Perquè la ira de Déu es revela des del cel contra tota impietat i injustícia dels homes que detenen la veritat amb injustícia” (v. 18). D’entrada el text ens indica que Déu no es queda al marge dels afers humans com molts  voldrien. El comportament  dels homes desperta la seva ira en veure que la veritat és trepitjada per la injustícia. La justícia de Déu no és insensible a que se la transgredeixi. Pel que diu el v. 19, la injustícia humana rau en el fet que no es reconeix l’existència de Déu. Aquest no reconeixement no es pot justificar de cap de les maneres: “Ja que allò que es coneix de Déu els ha estat manifestat. Perquè les coses invisibles d’Ell, el seu poder etern i la seva divinitat, són clarament visibles des de la creació del món i es comprenen a través de les coses creades, a fi que siguin inexcusables” (vv. 19,20). L’obcecació de l’home és tan forta que tenint  ulls per veure-hi s’obstina a no voler veure el que és evident: la creació no s’ha pogut fer sola perquè la matèria no té vida, la qual cosa fa evident que la seva existència és fruit de l’existència d’un Agent extern. L’existència d’aquest Agent creador la manifesta la declaració amb que s’inicia la Bíblia: “En el principi Déu va crear els cels i la terra” (Gènesi 1:1). És evident que per creure aquesta declaració cal fe. La fe no és de fabricació humana. Si l’home reconeix questa mancança i la demana amb sinceritat, Déu li regalarà. La fe rebuda li farà caure les escates que no el deixen veure-hi i la llum de Déu il·luminarà la foscor de la seva ment. Feta la llum, dirà: Quin imbècil he estat durant tots quests anys que no he vist el que és evident! Si algun esclau del sexe i de les drogues recupera la vista, la cadena que el lliga a aquesta doble esclavitud es trenca i el camí a la llibertat s’inicia.

 Malgrat l’evidència de que la creació és obra del Creador  molts prefereixen seguir sent cecs, la conseqüència és: ”Canviar la glòria del Déu incorruptible per una imatge semblant a l’home corruptible, a ocells, a quadrúpedes i a rèptils” (v.28). El resultat de persistir en la ceguesa de l’ànima és la idolatria. Ésser idòlatra no consisteix únicament en fer-se imatges de fusta, d’or, de pedres precioses i vestir-les amb magnificència. Els ídols es porten al cor

Potser el més escampat: “l’amor al diner és una arrel de tota mena de mals”                    (1 Timoteu 1:10). Però la idolatria no s’acaba amb l’amor al diner. Hi ha ídols de carn i ossos que canvien  segons l’actualitat de les estrelles de l’espectacle, els esportistes famosos, els polítics seguits per un eixam de fanàtics ofuscats, incapaços  d’adonar-se que els seus idolatrats són déus amb peus de fang, el col·leccionisme obsessiu no s’escapa a aquesta categoria.

La idolatria té aquetes conseqüències: “Per això Déu els va lliurar a passions deshonestes, ja que fins les seves dones van canviar l’ús natural pel que és contra natura, i de la mateixa manera els homes van deixar l’ús natural de la dona, i en la seva lascívia es van abrusar els uns pels altres, homes amb homes cometent impudícia, que reben en sí mateixos la paga merescuda per la seva perversió” (vv. 26,27).

Malgrat que la creació desvela el Creador, l’ésser humà en la seva insensatesa prefereix adorar ídols que són falsos déus de creació humana. Les denuncies d’escrits com “CHEMSEX, sexe d’alt risc” posen de manifest que no és innocu abandonar el Creador de tot l’existent, per ídols.

Octavi Pereña i Cortina