SOLITUD MALALTISSA

Els suïcidis van doblar el 2014 les morts en accidents de tràfic. Els suïcidis són la principal causa de mort no natural. El Dr. Santiago  Durán-Sindreu, psiquiatre especialista de l’Hospital Sant Pau de Barcelona, diu: “Sembla que aquest fenomen ha arribat per quedar-se. Sigui quina sigui la causa – i dir que només hi ha influït la crisi, és un argument molt reduccionista – l’increment de casos és de suficient magnitud com perquè les institucions públiques treballin en plans de prevenció”.

La mitjana de suïcidis és especialment pronunciada en la franja d’edat que va dels 85 als 89 anys amb una taxa de 22,5. El Dr. Durán-Sindreu explica: “En aquesta edat són de pèrdua: pèrdua d’autonomia, aparició de malalties cròniques…Tots aquets factors incrementen les síndromes depressives, que en ocasions porta al suïcidi”.

Els suïcidis que es van estenent com una taca d’oli manifesten la incapacitat de les persones a confrontar situacions adverses. S’han medicalitzat els sentiments i es pretén amagar-los amb píndoles. Les farmacèutiques aparentment tenen solució a tots els problemes: tens insomni, una pastilla de color verd. Tens ansietat, una de color roig. Estàs deprimit, una de color blanc. Estàs decaigut, una combinació vitamínica mineral i el món serà teu ja que et sobrarà energia. Però els suïcidis van augmentant i els plans de prevenció fallen.

El filòsof Norbert Bilbeny diu que el suïcidi que ens espanta és a causa “que perdem la capacitat de confrontar l’adversitat”. La solució que proposa el filòsof : “Som animals socials: sense comunicació agonitzem. Ensenyem als fill a comunicar. El suïcidi no és una patologia mèdica, és una patologia comunicacional”. Quina és la solució que es troba a la manca de comunicació? Com ens fa por el tracte directe i mirar els ulls de l’interlocutor, els amants de la comunicació, els tècnics en telecomunicació, per evitar el tracte directe inventen estris cada cop més sofisticats i amb més prestacions. El resultat de tot quest procés és que les persones no es comuniquen entre elles.

Norbert Bilbeny explica un cas real: “Una senyora rep a casa seva  la visita d’una filla. La noia obre una finestra per fer fora un borinot. La mare, espantada li diu: Deixa’l, que em fa companyia!. Amb tots els mitjans de comunicació al nostre abast i la dona troba companyia en un borinot! Per més que se’ns vulgui vendre el valor terapèutic de les mascotes en la lluita contra la soledat tant perniciosa, aquesta solució només és un pedaç del problema de la manca de comunicació  i, com el pegat no funciona s’han d’anar descobrint noves tècniques de comunicació que tampoc serveixen. Mentre es van provant nous mètodes per vèncer la solitud, del borinot és la medicina.

Anem al cor de la qüestió. Quan Déu va crear Adam va veure que no era bo que no tingués companya. Els animals no responien a les seves necessitats de companyonia. Es trobava sol i necessitava un ajut adient i, Déu el va anestesiar i d’una de les seves costelles en va crear Eva. A partir d’aquest fet l’ésser humà que va ser creat per a  ésser social té la manera d’expressar la sociabilitat. Però es produeix un contratemps que afecta les relacions conjugals i a mesura que la població creix, les socials. Adam i Eva en perdre la innocència a  causa del pecat comencen a disparar-se retrets mutus. La bona comunicació existent es trenca i el problema persistirà, si no es troba solució, fins al final de la història humana.

El problema de la solitud com molt bé diu Norbert Bilbeny “no és una patologia mèdica” que es pugui resoldre amb  píndoles. També és més que “una patologia comunicacional”. No n’hi ha prou amb que la gent parlant s’entén. El que és cert és que la gent no s’entén parlant perquè es practica un diàleg de sords. El problema de la incomunicació és espiritual i per tant s’ha de resoldre de manera espiritual. L’arrel de la solitud humana és de tal envergadura que troba a faltar el zum-zum del borinot. Però, aquesta companyia no és la idònia  per vèncer la solitud. El pecat d’Adam fa que tota la seva descendència per generació natural neixi allunyada de Déu. Aquesta humanitat òrfena de Pare celestial es troba sola en mig d’una multitud. Aquest és el gran problema que no es pot solucionar mentre els que pateixen solitud culpin Déu del seu sofriment.

El problema de la solitud es començarà a resoldre quan qui la pateix faci aquesta pregària: “Senyor, ajuda la meva incredulitat. Dóna’m fe perquè pugui creure en Jesús, el teu Fill que va morir per mi a la creu per esborrar amb la seva sang el meu pecat. Si aquesta pregària o alguna semblant es fa amb sinceritat, Déu deixa de ser un Déu desconegut per convertir-se en el Pare celestial que es deixa sentir en la profunditat de l’ànima. A partir d’aquesta experiència, la solitud social que es pugui donar, sempre n’hi haurà, deixa de ser un problema perquè la presencia del Pare celestial en l’ànima permet mantenir de manera permanent diàleg amb el Creador

Octavi Pereña i Cortina