CONSOL EN LA MORT

Pilar Rahola escriu un article titulat: Un fill que considera és “una carta d’amor a l’amic Jami i a tota la seva família. El seu fill Miquel ha mort de sobte, lluny de casa, engolit per la sinistre ruleta de l’atzar”. Sense trobar les paraules adients per expressar el condol al seu amic Jami, la periodista clou així el seu article per exposar la seva estima al seu amic que ha perdut el seu fill: “Derrotada la vida davant l’absurd impietós del destí. I aleshores quines són les paraules que podem pronunciar, on són els diccionaris  que calmen, quin és el llenguatge que pot amorosir el dolor”? no n’hi ha, derrotades les paraules quan les emocions ho esberlen tot. I aleshores no podem pronunciar res que sigui profund, excepte fer-li saber a l’amic que hi som, que ens dol el seu dol, i no sabem com dir-li. Benvolgut Jami, som aquí, som legió que t’estimem i t’admirem, ésser fort en la pasta de la bona gent. Saps què? He pensat alguna reflexió lluminosa per acabar bé l’article, alguna idea bonica…He cercat algun poema delicat dels grans poetes…He pensat en un final dolç i en la paraula màgica que tot ho culmina…I res no m’ha servit. Derrotada i nua, només em veig capaç d`abraçar-te, i, amic, mai una abraçada haurà dit tant”.

L’article que Pilar Rahola escriu recordant el dolor del seu amic per la pèrdua del seu fill reflexa el sentiment d’impotència  davant la mort. La incredulitat i l’ateisme que no accepten l’existència “del Déu i Pare del nostre Senyor Jesucrist, el Pare de misericòrdies i Déu de tota consolació, que ens consola en tota la nostra aflicció” (2 Corintis1: 3,), no poden rebre el consol que els poden oferir  els cristians que han rebut el consol en la sofrença perquè “puguin consolar els qui es troben en qualsevol aflicció amb el consol amb que nosaltres mateixos som consolats per Déu” (v. 4).

Es pot creure en un déu borrós com el “desconegut” dels atenesos. El déu “desconegut” se’l pot batejar amb el nom que es vulgui. En el nostre context catòlic amb la multitud de noms de sants, santes, verges, que no són el Pare de nostre Senyor Jesucrist que és el canal pel que la misericòrdia i consolació divina arriba a l’home. Fora d’aquest Déu no es troben paraules que puguin alleugerir el dolor que causa la pèrdua d’un ésser estimat.

Pot haver-hi quelcom positiu per consolar els qui sofreixen? La manera de fer-ho és que els cristians obeeixin l’última voluntat de Jesús “d’instruir  tots els pobles, batejant-los en el Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a guardar totes les coses que us he manat” (Mateu 28: 19, 20). A molts, l’Evangeli, les Bones Noves de Déu misericordiós els entra per una orella i els surt per l’altra. Amb aquest rebuig no trobaran mai consolació en l’aflicció. Si no es desfan dels prejudicis contra Crist y creuen en Ell, que és el camí que porta al Pare misericordiós i consolador que amb la seva presència en el sofrent que suavitza el dolor que causa la mort d’algú que s’estima. Si no es té fe en Crist només se li pot oferir una forta abraçada i un consol convencional que no serveixen per alleugerir el dolor.

Octavi Pereña i Cortina