BASTINT UNA NACIÓ

“Si abans de cada acció poguéssim preveure totes les seves conseqüències, ens poséssim a pensar en elles seriosament, primer en les conseqüències immediates, després en les probable, més tard les possibles, després  les imaginables, no arribaríem ni tan sols moure’ns d’on el primer pensament ens hagués fet aturar” (José Saramago). Saramago ens invita a comptar fins a tres abans d’obrir la boca. Sovint no seguim el consell quan els pensaments enfurismats enterboleixen el cor i la ment i vomitem paraules de les que després quan l’ànim s’asserena ens agradaria no haver-les dit mai. Les paraules són com les plomes llençades a l’aire en un dia ventós, se’n poden recollir algunes, però no totes. Aquesta impossibilitat les converteix en bumerangs que es regiren contra els qui les han llençat. Un consell molt assenyat al que li hauríem de fer cas pel nostre bé: “L’inici de la discòrdia és com deixar anar les aigües, per tant abans que s’emboliqui la controvèrsia, retira’t” (Proverbis 17: 14). Però no, preferim fer valer la nostra sense raó amb la conseqüència que s’eleva de to arribant inclús fins la violència física. Una paraula dita precipitadament pot causar una ferida que no curarà mai. Quantes relacions s’han trencat gràcies a una paraula malsonant!

Perides, en una vinyeta en que apareix Pedro Sánchez conduint el cotxe del PSOE s’encara a Sebastián Abascal, Pablo Casado y Albert Rivera tots tres a cavall del drac del 155. Els representants de la sagrada i indissoluble unitat d’Espanya en la que no hi cap ningú que no pensi com ells. Li dirigeixen a Pedro Sánchez, el representant del diàleg però que de puntetes s’enfila al llom del drac del 155: “La campaña serà larga y no se me agotan los epitetos…, diu l’un. L’altre genet l’escridassa: “Ateo, comunista y felón”. El tercer per no ser menys que els seus companys de viatge li vomita: “Culpabízales del contubernio, separatista judeo-masónico”. Amb la finalitat d’aconseguir vots tot s’hi val. Els tres enardits creuats pretenen reconquerir Espanya amenaçada pels infidels separatistes. Quina pobresa d’esperit manifesten els qui s’auto proclamen salvadors de la Pàtria amenaçada!

Els quatre aspirants a ocupar la butaca de La Moncloa han de mirar molt bé el que diuen: “Les expressions de la seva boca són més toves que la mantega, però en el seu cor hi ha guerra, les seves paraules són més suaus que l’oli, però aquestes són punyalades” (Salm 55: 21). “Maça i espasa i sageta afilada és l’home que dóna fals testimoniatge contra el seu proïsme” (Proverbis 25: 18). “Qui parla ofendosament, és com les burxades d’una espasa, però la llengua dels savis és medicina”(Proverbis 12: 18). Referint-se als impius l’apòstol Pau escriu: “La seva gola és un sepulcre obert, amb les seves llengües parlen enganyosament, sota els seus llavis hi ha verí d’àspids” (Romans 3: 13). Aquestes paraules de l’apòstol, no reflecteixen la personalitat dels qui pretenen convertir els espanyols a la seva imatge i semblança Aquests constitucionalistes amants de l’uniformisme extern i del pensament únic intern, religiosos en aparença, però que neguen la veritat divina, ignoren que no hi ha dues gotes d’aigua iguals, que en la creació no existeix res clonat, i que els éssers humans som obres d’artesania sortides de les expertes mans del Creador. El tallista no crea dues peces iguals, s’hi poden semblar, però són distintes.

Les següents paraules que escriu l’apòstol als cristians de Corint referint-se a l’església com a cos espiritual de Crist es poden aplicar perfectament a la tasca de bastir una nació: “Perquè el cos tampoc no és un membre, sinó molts. Si el peu digués: Com que no sóc ull, no sóc del cos, no per això no seria del cos. Si tot el cos fos ull, on seria l’oïda? I si tot fos oïda, on seria l’olfacte? De fet, però, Déu va col·locar els membres, cada un d’ells, en el cos, com va voler. Si tots fossin un sol membre, on seria el cos? I ara certament hi ha molts membres, però un cos. I l’ull no pot dir a la mà: No et necessito. Ni el cap tampoc als peus: No us necessito. Sinó que més aviat els membres del cos que semblen més febles són necessaris. I els que considerem menys nobles, són els que envoltem amb més honor, i els membres menys decents són els que tractem amb més decència, els nostres membres decents no en tenen necessitat. Però és Déu qui ha unit el cos donant més honor al que li mancava, a fi que no hi hagi divisió en el cos, sinó que els membres tinguin la mateixa cura els uns pels altres. I si un membre pateix, tots els membres pateixen amb ell, o si un membre és honorat, tots els membres s’alegren amb ell” (I corintis 12: 14-26).

La diversitat ben unida crea bellesa. En una societat tacada pel pecat acceptar la diversitat no és fàcil. Si es vol treballar per la uniformitat tal com ho pretenen fer els tres mosqueters, que són quatre, encara que un d’ells es declara ser partidari del diàleg, en el fons fa equip amb els que opten pel pensament únic. Construint Espanya d’aquesta manera l’edifici s’esfondrarà perquè les pedres que s’hi van afegint no estan ben cohesionades. Un torb l’enderrocarà amb la facilitat amb que cau un castell de cartes. No aprenen de la història.

Octavi Pereña i Cortina