LLENGÜES I BANDERES

“L’abanderat, sobre tot si és un polític en campanya, hauria de portar un codi de barres. És fonamental saber què s’embolca quan un hom es cobreix amb una bandera. Pot embolicar un farcell d’odi o l’orgull solidari de ser un país d’asil i acollida. Pot amagar desconfiança vers l’estranger o la mà estesa a qui escull viure en un vell país que es buida. En una bandera s’hi pot embolicar el dany d’un retrocés masclista o el desig de gaudir d’un país que sigui avantguarda en igualtat. Ja no ens podem equivocar en saber el que amaga una bandera: ¿un lloc de por i intimidació per a la dona o un hàbitat de llibertat? En la bandera s’hi pot embolicar la llibertat d’expressió com un bé màxim a respectar o el propòsit de silenciar la paraula contraria. Una bandera pot embolicar la clau d’una biblioteca o el martell d’heretges. Pot embolicar memòria fèrtil o amnèsia retrògrada, pluralitat o monocultiu. Pot embolicar, en fi, un Estat de benestar o una maquinària de fer mal” (Manuel Rivas, en el seu escrit: “Què es pot embolicar en una bandera?”). la bandera, com internet, com un invent, és innòcua. El problema es troba en la persona que la fa servir. L’ésser humà és la peça clau, segons sigui aquest la bandera portarà destrucció o benestar.

Joana Benet en el seu escrit “Voxers de l’odi”, redacta: ”Ser civilitzat no té res a veure amb tenir estudis superiors o amb tenir un alt quocient”. Citant Teodor Todorov diu: “Ser civilitzat significa ser capaç de reconèixer plenament la humanitat dels altres, encara que tinguin rostres i hàbits  diferents dels nostres, saber-se posar al seu lloc i mirar-nos a nosaltres mateixos des de fora”.

En el món en que vivim s’està produint una regressió moral, una perillosa pedagogia que involuciona valors i contextos que semblaven superats. L’ésser humà com a ésser racional que és pensa i idea ideologies per crear un món feliç, però és incapaç de crear-ne cap. En el moment que l’ésser humà es deífica i es creu capaç de crear un paradís en els límits del seu poder, crea un nacionalisme excloent que esborra sigui com sigui  tot el que se li oposa. No dubta utilitzar les clavegueres de l’Estat per eliminar tota dissidència que s’oposi al seu messianisme. De Messies només n’hi ha hagut un. Els qui volen usurpar les funcions messiàniques que no els corresponen no són guiats per Déu que és amor, sinó pel diable que és el pare de la mentida i homicida des del principi. Vet aquí perquè els messianismes polítics, els religiosos també, tots sense excepció es caracteritzen per l’odi, la violència, la injustícia i tots els mals que un es pugui imaginar, que no contribueixen al benestar dels pobles sinó a la seva ruïna. Els nacionalismes excloents que limiten les llibertats ciutadanes es caracteritzen per l’elevat grau de corrupció perquè eliminen de l’esfera pública els mecanismes de control que poden limitar la seva expansió.

Aquest tipus de nacionalisme excloent divinitza la pàtria i la bandera i persegueix a tot aquell que no jura fidelitat a aquests dos símbols nacionals. Una mirada a la història  i ens adonarem que aquests nacionalisme no han sobreviscut el pas del temps. Déu que ha fixat els temps i els límits, quan la corrupció fa vessar el got Déu intervé i traspassa el poder a un altre. No hi ha regne o república etern. Tots s’ensorren per la mateixa causa: CORRUPCIÓ.

Els cristians tenim un avantatge sobre els qui no ho són. Atès que som ciutadans de països concrets, la nostra vertadera ciutadania es troba en el Regne de Déu etern. El que siguem ciutadans del Regne de Déu no ens treu la responsabilitat de treballar pel bé de la nació en que ens ha posat Déu.

Els nacionalistes excloents encara que tinguin el nom de Crist a la boca no  són vers cristians perquè Jesús el Pacifista per excel·lència  no aprova la coerció, la violència que s’exerceix sobre la ciutadania per imposar els seus punts de vista, ni la depuració de funcionaris públics pel fet de tenir una ideologia diferent. Es pot ser religiós però això no significa que es sigui un vertader cristià. A aquest comportament anticristià al que se li posa una capa de vernís cristià, especialment el dels clergues que es consideren representants de Crist aquí a la terra, té unes conseqüències molt nefastes perquè aquest comportament no cristià fa que molts cataloguin Déu el Pare i Déu el Fill per la manera de ser d’aquests falsos apòstols

Els nacionalismes neixen de la confusió  de l’única llengua que es parlava quan els homes en el seu deliri de grandesa es van dir: “Veniu, edifiquem-nos una ciutat i una torre amb el seu cim en els cels, i fem-nos un nom a fi que no siguem dispersats per sobre la superfície de la terra” (Gènesi 14: 4). L’ordre de Déu era que l’home s’havia d’escampar per tota la terra. Desobeint Déu es van voler aplegar en una gran ciutat i  van voler convertir-se en déus construint una torre que arribés fins el cel. Déu mirant des de l’altura el que feien els homes se’n va riure de la seva niciesa i va dir: “Venim, baixem i confonguem allà la seva llengua, a fi que ningú entengui la llengua dels altres. I el Senyor els va dispersar d’allí per damunt la superfície de tota la terra, i van deixar d’edificar a ciutat” (vv. 7,8). El primer imperi que va néixer es va enfonsar i així ha estat amb tots els que l’han segui fins ara. Ningú pot divinitzar-se. Les llengües són el resultat del pecat però també seran senyal d’unitat en la diversitat quan en el Regne de Déu els redimits per Crist “canten un càntic nou dient:” Digne ets de prendre el llibre i d’obrir els seus segells, perquè vas ser immolat,  amb la teva sang ens vas comprar per a Déu, de tolta tribu i llengua i poble i nació” (Apocalipsi 5: 9). En el Regne de Déu etern on no hi ha pecat s’han acabat les disputes per la supervivència de les llengües. La diversitat lingüística i nacional servirà per adorar Déu  sense confrontar-se els uns amb els altres com es fa ara.

Octavi Pereña i Cortina