VACANCES ÒPTIMES

¿És cert que les vacances podrien ser un temps per a apropar-nos més a Déu i a les nostres famílies, dies per  renovar-nos i dies per a tornar a trobar els nostres orígens, i per redescobrir la nostra pregona vocació o estimar i ser estimats, dies per anar més a fons en l’autenticitat”?, com diu Joan-Enric Vives, arquebisbe d’Urgell. Excepte unes genèriques mencions de Déu  que es poden fer en nom de qualsevol déu, l’escrit hauria pogut ser redactat per qualsevol filòsof ateu o agnòstic. Com “Temps per fer vacances autèntiques” ha estat redactat per un arquebisbe, mostra la superficialitat de l’anomenat ”humanisme cristià”.

Ara que l’Església catòlica posa tant d’èmfasi en l’evangelització que té que ser la proclamació de les bones noves de salvació que se centren en el fet que Jesús va morir i ressuscitar pel perdó dels pecats del poble de Déu, escrits com el que comentem posen l’èmfasi en la capacitat que suposadament té l’home de resoldre els seus problemes. Segons  l’ensenyança de la Bíblia l’ésser humà és incapaç de resoldre’ls pels seus propis medis. La Bíblia posa la centralitat en Déu, no en l’home.

L’arquebisbe urgellenc dóna un decàleg de maneres de fer unes vacances autèntiques. Això em recorda el Decàleg de la Llei de Déu que serveix perquè els homes se n’adonin que són pecadors i que els és totalment impossible poder complir la Llei de Déu. El decàleg vocacional del l’arquebisbe Vives mostra com haurien de ser les vacances excepcionals, però no aporta la força per poder viure segons un llistó tan alt. Alhora, la Bíblia no deixa sense esperança el pecador. Li recorda que la Llei té el propòsit de portar el pecador a Jesús que va carregar amb el seu pecat  i en la creu va pagar el deute que tenia amb Déu. Resumint, per la fe en Jesús el pecador rep el perdó dels seus pecats i fa les paus amb Déu. Deixa de ser un enemic de Déu per convertir-se en el seu amic. A questa persona que s’ha convertit en amic de Déu, el salmista que parla en nom de Déu li diu: “Feliç l’home que posa en el Senyor la seva confiança, i no es gira vers els orgullosos ni els que es desvien cap a la falsedat” (Salm 4:4). La persona feliç és la que deposita en Crist la plena confiança. No la posa en succedanis com fer vacances  que no donen el que prometen. Recordem les paraules de Jesús: “La meva pau us deixo, la meva pau us dono. Jo us la dono, no pas com el món la dóna. Que el vostre cor no es pertorbi, ni s’espanti” (Joan 14:27).

Desconec si l’arquebisbe Vives ha reflexionat en el boom turístic del nostre temps. Ignoro si ha pensat en la causa que origina l’ingent moviment  de persones que col·lapsen aeroports, ports marítims i que creen problemes de convivència en els llocs de destí. La indústria del lleure mou mil de milions d’euros venent felicitat. Els soferts turistes aguanten estoicament mil impertinències amb el propòsit d’assolir la felicitat que la publicitat turística ven sense garantir-la.  Overbooking en el transport i pèrdua dels mitjans de desplaçament que l’han de transportar al paradís. Atenció al client deficitària. El turista ho suporta tot perquè creu que és veritat la felicitat que venen les suposades famílies que respiren felicitat  ensenyant unes dents perfectes i blanques en els espots televisius i en els impresos a tot color.

Als promotors del turisme de masses no els interessa redreçar el comportament dels seus clients perquè saben que si fessin la publicitat en aquesta direcció els hotels enmig dels paradisos restarien deserts. Els clients no es mourien de casa. Tot allò que afecti el redreçament moral i espiritual no interessa. Els importa un rave l’edificació espiritual dels possibles clients.

Què és el que mou a les masses a abandonar els seus llocs d’origen per emprendre uns molestosos viatges vers destinacions que els donaran la felicitat que no tenen a casa?  El turisme de masses ignora què és l’autèntica espiritualitat, tant se li’n dóna la salut espiritual dels turistes. Les masses turístiques ignoren què és la salut espiritual ja que només els interessa gratificar els seus sentits. Quan tornen a casa s’obliden ben aviat de les frustracions del viatge i comencen a preparar les properes “vacances” a un altre lloc exòtic amb platges paradisíaques per tornar a sentir-se frustrats perquè el gaudi sensual no satisfà la fam i la set de l’ànima.

La Bíblia afirma amb contundència que no hi ha pau pel qui nega l’existència de Déu. Sense Déu, el Pare de nostre Senyor Jesucrist, emfasitzo aquest Déu perquè és l’únic Déu. Els altres déus, el turisme és un d’ells, són invencions humanes que no donen el que prometen. Jesús que va ser enviat pel Pare a anunciar les bones noves de salvació que hi ha en el Fill dóna salut a l’ànima del pecador  que viu com si Déu no existís. Creient en Jesús el pecador fa les paus amb Déu i l’Esperit Sant que habita en ell l’omple de goig i d’esperança. Jesús que és el pa de vida i l’aigua viva satisfà plenament l’ànima afamada i assedegada. Amb això no vull dir que les persones no puguin viatjar. Si creuen en Jesús com el seu Senyor i Salvador viatjaran de manera correcta. No es mouran de casa amb l’esperança de trobar el que els manca. Ho faran sadollats de la felicitat que dóna la presència del Senyor en ells i donaran gràcies al Creador per les meravelles dels racons paradisíacs que contemplen els seus ulls.

Octavi Pereña i Cortina