dilluns, 3 de juliol del 2017

LES SENYALS DELS TEMPS

La guerra de secessió nord-americana va ser el resultat de que la nació s’anava apartant del Déu que havia estat present en els pares peregrins que van fundar les colònies que van ser el fonament de la gran nació que és Estats Units
Acabada amb victòria la guerra  per independitzar-se d’Anglaterra, Déu va ser present en el pares de la Constitució. Els primers presidents van ser fervents cristians. Abraham Lincoln, setzè president també ho va ser. Davant la deterioració política i social que afectava la nació, el març de 1863 va anunciar un dia de dejuni nacional en que urgia la nació de penedir-se i tornar a Déu que mitjançant els Pilgrim Fathers, va fundar la nació. La fe dels primers colons es va anar deteriorant en transcorre els anys fins que Abraham Lincoln denunciava la situació amb aquestes paraules: “Hem estat els receptors dels més excel·lents regals  celestials. Durant aquests molts anys hem estat guardats en pau i prosperitat. Hem crescut en nombre i riquesa i poder com cap altra nació mai ho ha fet. Però ens hem oblidat de Déu…Vanament ens hem imaginat en la falsedat dels nostres cors, que totes aquestes benediccions van ser el resultat d’alguna saviesa i virtut nostra. Intoxicats per un progrés ininterromput ens hem convertit en massa autosuficients…massa orgullosos per pregar a Déu que ens ha creat. Ens pertoca, doncs, humiliar-nos davant el Poder que ens ha fet, confessar els nostres pecats nacionals, i clamar per clemència i perdó”.
Abraham Lincoln, malgrat els seus defectes, quina és la persona que no en té!, va ser un fervorós cristià que buscava en la Bíblia la saviesa que necessitava  personalment i com a president dels Estats Units en una etapa molt difícil de la seva història. És molt possible que el president Lincoln instituís un dia de dejuni nacional inspirant-se en el llibre del profeta Jonàs. El llibre comença amb aquestes paraules: “I la paraula del Senyor va ser revelada a Jonàs, fill d’Amitai, dient: Aixeca’t vers a Nínive, la gran ciutat contra ella, perquè la maldat d’ells ha pujat davant meu” (1:1,2). El text ens diu que la maldat de Nínive havia arribat a un punt de no retorn que necessitava la intervenció de Déu per extirpar-la. Després d’intentar eludir l’ordre de Déu i de passar tres dies i tres nits en el ventre del peix (v. 17), Jonàs arriba a Nínive i anuncia el missatge que Déu tenia per la ciutat pecadora: “D’aquí quaranta dies Nínive serà destruïda” (3:4). Sovint no se’n fa cas als missatges de Déu. En aquest cas la cosa no va ser així: “i els homes de Nínive van creure Déu, i van proclamar un dejuni i es van vestir amb roba de sac, des del més gran al més petit” (v.5). El rei va dir: “Qui sap si Déu se’n tornarà i se’n penedirà, i es farà enrere de la seva ira encesa, i no serem destruïts.  Déu va veure el que feien, que havien tornat del seu mal camí, i Déu es va penedir del mal que havia parlat de fer-los, i no el va fer” (vv. 9,10). Déu li va concedir a Nínive un període d’uns 150 anys de gràcia.
Nínive era una ciutat pagana que no estava exempta de complir la llei moral de Déu que és per a tots els homes sense excepció. Els ninivites, com totes les nacions, pel fet de ser descendents d’Adam, estaven obligats a obeir la llei de Déu comprimida en el manament: “De l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en mengis, perquè el dia que en mengis, certament moriràs” (Gènesi 2.17). Des d’Adam fins a la fi del temps l’home es comporta així a la súplica amorosa de Déu: “Escolta poble meu…Jo sóc el Senyor el teu Déu que et va fer pujar de la terra d’Egipte: obre ben oberta la teva boca, i jo te l’ompliré. Però el meu poble no ha escoltat la meva veu, i Israel no m’ha volgut. Per això els vaig lliurar a la tossuderia del seu propi cor, van caminar en els seus propis  consells . Oh si el meu poble m’escoltés, si Israel caminés en els meus camins! En un instant subjugaria els seus enemics, i giraria la meva mà contra dels seus adversaris”  (Salm 81: 4, 10-14).
L’ésser humà es comporta de manera semblant a com ho va fer Acab rei d’Israel quan Josafat rei de Judà li va preguntar si a Israel hi havia algun profeta per consultar al Senyor. Heus aquí la resposta d’Acab: “Encara hi ha un home per mitjà del qual podem consultar el Senyor, però l’odio, perquè no em profetitza mai el bé sino el mal, és Micaiehu, fill d’Imla” (1 Reis 22.8). Acab, en nom de molts no escolta allò que el Senyor li vol dir mitjançant  els seus missatgers.
L’home, seguint el model el seu primer pare no vol escoltar Déu. No es vol sotmetre a la seva autoritat amb el raonament que no vol ser esclau de ningú. La veritat és que és esclau del pecat. Aquest esclavista és el més cruel que hi ha hagut al llarg de la història de l’esclavatge. Jesús va dir als qui l’escoltaven: “Si vosaltres persevereu en la meva paraula, sou de veritat deixebles meus: i coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures” (Joan 8: 31,32). El públic que l’oïa li diu: “Som  descendència d’Abraham, i mai no hem estat esclaus de ningú, ¿com és que tu dius: Sereu lliures?” (v.33). En resposta el Mestre els diu: “En veritat, en veritat us dic: Tot aquell que fa pecat, és esclau del pecat…Per tant, si el Fill us allibera, sereu veritablement lliures” (vv.34,36).
Nínive, fent cas a la predicació de Jonàs va gaudir d’uns cent cinquanta anys de gràcia, acabat el termini va ser destruïda. Nosaltres desconeixem el temps que ens queda. Quan s’acabi el termini de gràcia que Déu en la seva misericòrdia ens concedeix, inexorablement es complirà la sentència. Ens deixem guiar pels meteoròlegs per saber el temps que farà, en canvi, no escoltem l’anunci de Jesús que ens indica els senyals dels temps, que és el caos global, que ens indiquen que el judici de Déu s’apropa i que si no abandonem el pecat com van  fer els ninivites a la predicació de Jonàs, la sentència no tardarà en dictar-se.
Octavi Pereña i Cortina


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada