SENTIT POSITIU DE LES MALALTIES

A Josep Tabernero que dirigeix el Vall d’Hebron Institut d’Ontologia, el periodista  Josep Corbella li diu: Una pregunta per la qual no tingui resposta. El doctor li contesta: “La injustícia de les malalties”

¿Són injustes les malalties? Poden no agradar-nos pels inconvenients i sofriments que provoquen. Injustes no, perquè són la conseqüència d’un acte de la nostra voluntat lliurement exercit quan encara érem en el si d’Adam. M’explicaré. La malaltia no és conseqüència d’un defecte de fabricació. “I Déu va veure tot el que havia fet, i heus aquí era molt bo” (Gènesi 1: 31). Originalment l’ésser humà no emmalaltia. Va començar a saber què es la mort quan va desobeir el seu Creador. Conservar-se immortal depenia de l’obediència de “no menjar de l’arbre del coneixement del bé i del mal” (Gènesi 2.17).

Gràcies a la desobediència d’Adam es va implantar en la nostra ànima l’arrel de l’anarquia, absència d’autoritat. No volem cap autoritat per damunt nostre. Volem anar al nostre aire sense que ningú s’interfereixi en el que considerem la nostra llibertat. La cosa és tal com és i la nostra obstinació a no voler que la realitat tingui el color negre que té, només fa que perjudicar-nos.

Comparem el Creador amb un fabricant. Juntament amb l’article comprat li acompanya un manual d’instruccions perquè l’objecte  adquirit funcioni bé.  Tornem a l’Edèn. Adam i Eva gaudien de l’idíl·lic jardí on disposaven de tot excepte l’arbre del coneixement del bé i del mal ”perquè el dia que en mengis, certament moriràs”. Adam no va tenir en compte les instruccions del manual. Adam va morir, físicament  no a l’acte, ho fa fer quan tenia 930 anys. Com a cap, tota la seva descendència neix amb el germen de la mort. Ell, i Eva que també en va menjar, van perdre la vida eterna que gaudien i amb la pèrdua, la mort es va establir en tota la humanitat. Les malalties en són símptomes de que la cosa va en serio.

Discrepant del Dr. Josep Tabernero i dels que com ell consideren que les malalties són una injusta, crec que són un acte de justícia. Com anarquistes que som  podem rebel·lar-nos contra l’autoritat de Déu i donar-nos cops de cap contra la paret, en la nostra obcecació. El cert és que Déu segueix assegut en el seu tron a pesar que els homes desitgen que no hi sigui.

Les lleis serveixen per evitar la confusió i el caos social. Les lleis humanes com són imperfectes són mudables i s’han de reformar perquè queden obsoletes amb el pas del temps. La Llei de Déu per ser perfecta és immutable: “Perquè en veritat us dic: Fins que passi el cel i la terra, ni una iota ni una titlla no passaran de la llei fins que tot s’hagi esdevingut” (Mateu 5:18). La Llei de Déu no es pot modificar, no s’hi pot treure ni afegir res. “Perquè la paga del pecat és la mort, però el regal de Déu és la vida eterna en Crist Jesús, Senyor nostre” (Romans 6: 23).

Tot just Adam va pecar es manifesta la misericòrdia de Déu anunciant la vinguda del Messies que refaria la desfeta del pecat. Els profetes anuncien el poder guaridor del Messies. “Certament va prendre les nostres malalties, i va portar els nostres dolors: i nosaltres el vam considerar castigat, colpit per Déu, i afligit. Però Ell ha estat ferit per les nostres transgressions , ha estat esclafat per les nostres iniquitats: el càstig de la nostra pau va caure sobre Ell, i per la seva nafra nosaltres hem estat guarits” (Isaïes 53: 4,5) (Una premonició del Gòlgota).

Arribat el compliment del temps, en Betlem, un poblet de Judea, es va encarnar el fill de Déu en la persona de Jesús. És públic i notori la misericòrdia que va manifestar guarint malalties, expulsant dimonis……Tot això manifestava que oferia vida eterna als qui creguessin en Ell. A la creu el Messies “ha estat esclafat per les nostres iniquitats”. La restauració definitiva dels efectes de la mort instaurada en l’Edèn no serà efectiva fins el dia de la resurrecció. Mentre aquest dia no arribi ens hem d’empassar les malalties.

Davant la situació tràgica ocasionada pel nostre mal cap no ens trobem sols en aquest desert hostil en que vivim. Per l’Esperit Sant, el Jesús misericordiós el tenim a l’abast. Només ens separa una pregària. Perquè una pegaria sincera surti dels nostres llavis per implorar misericòrdia i consolació en el moment del dolor, cal que creguem que Jesús és el Messies escollit  per Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist, que desfà els efectes del pecat. Paul Cloel expressa molt bé aquesta situació d’espera en que ens trobem, quan escriu: “Déu no ha vingut per eliminar el sofriment, no per explicar-lo. Ha vingut per omplir-lo, a donar-li sentit amb la seva presència”.

Rebel·lar-se contra el que es considera “la injustícia de les malalties”, el que fa és crear un infern que fabrica més dolor que la malaltia. Cridar amb odi conta Déu i els punys aixecats manifestant aversió perquè el considerem que és el culpable del nostre infortuni, no resol el problema. L’empitjora perquè fora d’Ell no es troba consol enlloc.

Qui pugui dir amb el salmista: “Oh Déu, inclina l’oïda a la meva pregària, no t’amaguis de la meva súplica, escolta’m atentament, i respon-me” (Salm 55:1,2), troba en Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist la consolació en els moments difícils i  la seguretat de no quedar desemparat. En Jesús, qui sofreix només el separa de Déu una pregària.

Octavi Pereña i Cortina