DÉU ÉS JUST

Vida Universal, l’autor de l’escrit “L’Església ja va trobar el culpable”, es refereix a que “la Bíblia conté passatges no massa coneguts que molt probablement s’han intentat amagar per la seva gran violència i per la facilitat amb que es recomana matar…”. El redactor de l’escrit diu: “Del que no hi ha dubte és que seguir aquestes disposicions religioses posaria en perill el futur de la pròpia institució (església). Això que no és aliè als dirigents eclesiàstics, ha donat lloc a que es busqui una explicació coherent  i convincent a pesar de la dificultat d’aquest propòsit, i el resultat va ser el següent: Aquestes disposicions ja han deixat de tenir valor a causa que Déu ha canviat”. Amb això l’Església creu que ha solucionat el problema. De fet el president de l’Església luterana d’Alemanya, el bisbe <b>Wolfgang Huber</b>, va dir al respecte: “La Bíblia és la història del progressiu distanciament del Déu bel·licós de l’Antic Testament, fins arribar al Sermó de la Muntanya on es torna un altre cop bondadós i no violent”.

El bisbe luterà <b>Wolfgang Huber</b> s’equivoca quan afirma que la Bíblia ens mostra un Déu mudable. Si fos així, el Déu de la Bíblia seria un déu, un més entre els molts déus que l’home s’ha inventat. El Yahveh de l’Antic Testament és el Jesús del Nou. Yahvev/Jesús personifica la justícia divina.

Déu, el Creador de l’home ha dictat unes normes per les que l’home s’ha de regir si és que vol tenir una bona relació amb Ell. Trobant-se la primera parella en el paradís, per instigació satànica, va menjar el fruit de l’arbre prohibit, amb el resultat que s’amagaven de la presència de Déu amb qui conversaven diàriament, i la posterior expulsió de l’Edèn. Com es veu l’ésser humà no vol estar subjecte a la Llei divina, la del seu Creador, Aquesta desobediència té un preu molt elevat, com veien en els nostres dies amb la multitud de conflictes socials i polítics, de guerres que ho destrossen tot i que ocasionen molta sofrença.

El problema de la insensatesa de Déu que apunta Vida Universal i molts altres no n’és cap altre que els mateixos humans que en la nostra insensatesa volem viure donant-li l’esquena a Déu  i no volem subjectar-nos a la seva Llei que ha estat legislada, no per fer-nos la guitza, sinó pel nostre bé.

Déu és just i la seva Llei justa. Com a Jutge dicta sentència d’acord a la seva Llei. Això és el que no agrada als homes. Volem viure desobeint la Llei de Déu i no volem que el Jutge que ens jutja dicti sentència condemnatòria. La nostra oposició no pot impedir que el Jutge piqui amb el martell sobre la taula i sentenciï: CULPABLE.

Vida Universal diu: “L’Antic Testament no dubta en recomanar matar adúlters, homosexuals, endevinadors, aquells que treballen en dissabte i inclús a aquells fills que desobeeixin els seus pares”. Vida Universal es deixa moltes coses en el tinter per defendre el que ell considera la crueltat de Déu.

S’ha d’anar a la fundació d’Israel com a nació. Déu li diu a Abraham, el pare del poble d’Israel, que la seva descendència serà esclava durant 400 anys a Egipte. Una cosa a tenir en compte: “I a la quarta generació tornaran aquí (a la terra de Canaan on habitava Abraham), perquè <b>la iniquitat dels amorreus encara no és completa</b>” (Gènesi 15:16). L’apòstol Pere escriu quelcom que aporta llum  a la moratòria de poder entrar els israelites a la Terra promesa: “El Senyor no retarda la promesa com alguns es pensen que es retarda”, (es refereix a la promesa de la vinguda gloriosa de Jesús per jutjar els homes segons els seus fets), “sinó que és longànime amb nosaltres, i perquè no vol que ningú es perdi, sinó que tots arribem al penediment” (2 Pere 3.9). L’extermini dels pobles que ocupaven la terra Promesa va ser l’execució de la sentència CULPABLE perquè la iniquitat del amorreus havia arribar al punt de no retorn. Ja no podien penedir-se de la maldat assolida. S’havia acabat el termini de gràcia que Déu concedeix als humans perquè puguin penedir-se dels seus pecats abans que la sentència es compleixi.

La relació d’Israel amb el Déu que l’havia alliberat de l’esclavatge egipci era de vassallatge. El Decàleg, els Deu Manaments va precedit per aquesta introducció: “I Déu va dir totes aquestes paraules, dient: Jo sóc el Senyor el teu Déu que t’he tret d’Egipte, de la casa de servitud” (Èxode 20: 1,2). Israel no va complir el pacte al que s’havia compromès. La resta del amorreus que no van poder ser expulsats de la Terra Promesa van ser un flagell pels israelites.. Déu usa instruments humans per castigar els infractors de la seva Llei.

Qui pot dir que el terror que imposa l’Estat Islàmics i els diversos moviments musulmans extremistes, no són l’instrument que porta l’espasa afilada que Déu utilitza per castigar un Occident que en lloc de ser-li agraït per les benediccions que ha rebut d’Ell, li gira l’esquena i busca déus que no poden salvar-lo? El que ens està passant ha de ser motiu de reflexió.

Octavi Pereña i Cortina