NARCISISME

Lucía Etxebarria fa aquest retrat del narcís: “Gent externament molt bella, però en realitat tant lletja en l’interior com el retrat amagat en les golfes. El narcís és algú obsessionat amb si mateix, amb somnis de grandiositat  i lideratge i dóna molt poca atenció als altres. Ell o ella ha de ser reverenciat, ben visible. Per això tants narcisos se senten atrets per la política. Per un altre costat, no tots els que es fan una operació d’estètica són narcisos, però gairebé tots els narcisos s’operen. Reflexionem. El narcís exagera els seus aconseguiments i les seves capacitats, s’obsessiona amb el poder, se sent agredit si no se l’admira, sobrereacciona si el critiques, és arrogant i superbiós”. Resumint la descripció que  fa Exebarria, el narcís és una persona que es complau excessivament en les seves pròpies qualitats o obres. El narcisisme és un virus mortífer que tothom amb més  o menys intensitat porta dins l’ànima. 

La Bíblia té quelcom a dir del narcisisme: “Boires i vent sense pluja és l’home que es vanagloria d’un do fals” (Proverbis 25:14). “Que un altre et lloï, i no pas la teva pròpia boca: un estranger i no pas els teus propis llavis” (Proverbis 27:2).

El narcisisme ja existia abans de la creació del mon visible. Referint-se a Llucifer, “fill de l’alba” (Isaïes 14:12), el profeta Ezequiel diu: “El teu cor es va enorgullir a causa de la teva bellesa, vas corrompre la teva saviesa a causa del teu esplendor” (28:17). L’orgull va ser la causa que aquest ésser angelical “perfecte en els seus camins, des del dia que vas ser creat, fins que la iniquitat va ser trobada en tu” (v.15). Aquest querubí perfecte en els seus camins es va convertir en Satanàs el dia que el seu orgull el va impulsar  a voler destronar Déu del seu setial. No en va tenir prou en perdre la seva dignitat que gaudia en el cel en presència de Déu que en ser creat l’home i veient que gaudia del favor de Déu va enverinar els cors d’Adam i Eva injectant-los el verí de voler ser com Déu “coneixedors del bé i del mal” (Gènesi 3:5).

L’orgull li va fer perdre la dignitat amb que Adam havia estat creat. Un personatge històric que va sortir malparat per l’orgull va ser Nabucodonosor, rei de Babilònia: “Mentre caminava per damunt del palau reial de Babilònia, el rei va exclamar i va dir: ¿No és aquesta la gran Babilònia que jo he construït  com a casa del regne amb la força del meu poder i per a la glòria del meu honor? La paraula era encara a la boca del rei quan una veu davallà dels cels: A tu et diuen, oh rei Nabucodonosor: El regne ha estat traspassat de tu” (Daniel 4:29-31).

El narcisisme destrueix les nacions. L’Exaltació de la nació, la divinització de la bandera i l’enfervoriment del poble quan els polítics de torn calenten els ànims amb les seves paraules enfervorides que posen la nació al capdavant de les nacions, què és sinó narcisisme elevat a l’enèsima potència? L’auto enaltiment precedeix la caiguda.

El narcisisme com hem vist va aparèixer en la prehistòria i s’ha escampat fins els nostres dies. La seva presència contribueix a l’existència de problemes socials com agressions i violència, segons diuen els investigadors. El psicòleg George Schreer  diu que també afecta els accidents de circulació: ”Els qui tenen conceptes enlairats d’ells mateixos i els narcisos prediuen un conduir agressiu. Conduïm tal  com vivim. Ràpid, amb temeritat que pot significar derrapar i xocar”.

El narcís no és el que aparenta ser. Sota l’aparença d’una alta estima s’hi amaguen sentiments d’inseguretat i d’insuficiència que s’emmascaren i es compensen amb el salt no sempre reeixit de la fama i de l’èxit. El narcís ha heretat el pecat d’Adam. Si el narcisisme té conseqüències psicològiques són el resultat del pecat. Per això que no es pot combatre la malura atacant els efectes. S’ha d’anar a l’arrel i, l’arrel es troba en el cor on neixen els pensaments que formen el narcís. L’oposat al narcisisme és la humilitat i aquesta és una virtut que no abunda perquè se l’ha desarrelat de l’ànima. Cal tornar-la a sembrar en el cor i conrear-la amb molta cura i desherbar-lo sovint perquè la llavor del narcisisme no ha desaparegut del tot . El narcís està confós i la confusió el pertorba. La seva ànima està neguitosa, fet que li incrementa el desassossec. El profeta Isaïes descriu l’estat mental en que es troba el narcís quan escriu: “ Però els malvats són com el mar agitat, que no pot estar tranquil, i les seves aigües llancen llot i fang. No hi ha pau, diu el meu Déu, per als malvats” (57:20,21).

Les píndoles no poden tranquil·litzar els pensaments que s’assemblen a un mar agitat que llança llot i fang. Si el lector desitja calmar  el desordre mental que el pertorba, Jesús li fa  aquesta invitació: Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré descansar, preneu el meu jou sobre vosaltres i apreneu de mi que sóc dòcil i humil de cor, i trobareu descans per les vostres ànimes” (Mateu 11:28,29). Anar a Jesús significa creure en Ell i tenir-lo en compte al llarg de la vida. La fe en Jesús sembra la  llavor de la humilitat que practicada expulsa de l’ànima la mala herba del narcisisme.

Octavi Pereña i Cortina