FORÇA EN LA VELLESA

Un escrit difós via correu electrònic amb el propòsit d’ensenyar les persones grans les coses que han de fer i les que no per poder gaudir d’una bona vellesa són prou conegudes perquè tots els comentaris que es fan repeteixen els mateixos tòpics. L’escrit a que em refereixo conté un consell que no sóc conscient d’haver-lo llegit anteriorment i que es mereix que se l’examini: “No continuï tan aferrat a la religió ara que és vell, resant i implorant contínuament com un fanàtic. El bo és que aviat podrà fer les comandes personalment”.

Una dona li va preguntar a J. Robinson McQuilkin: Per què Déu permet que ens fem vells i febles?” La resposta que va rebre va ser: “Crec que Déu ha planificat que la fortalesa i la bellesa de la joventut sigui física. Però la força i la formosor de la vellesa sigui espiritual. Poc a poc perdem la força i la bellesa que és temporal, així assegurem concentrar-nos en la força i bellesa que duren per sempre. Així desitgem abandonar la part temporal de nosaltres que es fa malbé i sentir una autèntica nostàlgia de la nostra casa eterna. Si fóssim sempre joves, forts i bells, no voldríem marxar mai”

La vellesa, agradi o no  és un procés de degeneració progressiu de canvi que inevitablement culmina amb la mort. Aquest procés de degeneració fa que les persones grans es vagin fent depenent de les altres. Malauradament, en molts caos, les persones velles no troben en els humans el suport que necessiten. Si es fa cas al consell negatiu que incita a no prendre’s seriosament la pregària , a les persones grans se les deixa sense el salvavides que les mantindrà surant el temps que duri l’última etapa de la seva existència aquí a la terra.

El salmista contradiu el no del conseller que afirma interessar-se pel benestar dels vells, dient: “Jo invocaré Déu, i el Senyor em salvarà. Al vespre i al matí i al migdia pregaré i clamaré i Ell escoltarà la meva veu” (55:16,17).

El conseller anònim que diu preocupar-se pel benestar de la gent gran dóna aquest sucós consell: “Rigui, rigui de tot, vostè té molta sort, vostè ha tingut una vida, una llarga vida, i la mort només serà  una nova etapa incerta, així com va ser incerta tota la seva vida”. Quina claror aporta  aquest consell a la persona gran afectada per xacres que li anuncien que s’apropa el dia de la seva mort, quan la incertesa es convertirà en l’evidència que existeix un Déu a qui haurà de retre compte del que ha fet durant la seva vida terrenal?

L’autor del Salm 71 comença el seu poema així: “En tu, Senyor, confio: que mai no seré avergonyit”. Segueix manifestant la seva confiança en Déu, afirmant: “Inclina la teva orella a mi, i salva’m…Sigues per a mi la Roca de refugi, on pugui venir contínuament…Perquè tu ets la meva esperança…la meva confiança des de la meva joventut…La meva boca és plena de la teva lloança, de la teva glòria tot el dia”

Aquestes paraules les ha escrit una persona que ha arribat a la vellesa i en els transcorre dels anys ha viscut edificant la seva vida sobre Crist, la Roca que és a prova de terratrèmols i inundacions. Ha edificat la seva persona sobre el Fonament que li ha permès sortir victoriós de les múltiples i variades dificultats que acompanyen el pelegrinatge per aquest món.

El salmista que ja ha arribat a la vellesa, què farà? ¿Seguirà el consell que dóna el nostre assessor geriàtric i deixarà de confiar en el Senyor que l’ha protegit al llarg de tota la seva vida? No. El salmista no és un fanàtic. És una persona que sap en qui ha cregut. No és un individu aferrat a la religió sinó algú que manté una relació d’intimitat amb Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist. Per això quan és conscient que ja arriba a la vellesa havent après a comptar els seus dies, afirma la seva fe en el Castell que l’ha protegit en els avatars de l’existència terrenal: “no em llencis en el temps de la vellesa, no m’abandonis quan em falti la força” (v.9). Els qui el veuen decrèpit, depenent de l’ajut aliè que potser no li arriba amb la regularitat que caldria, poden dir d’ell: “Déu l’ha abandonat” (v.11). La força de la joventut inexorablement  dóna pas a l’esmorteïment de la vellesa, però la confiança en el seu Salvador, “Creador dels confins de la terra no es cansa ni es fatiga …dóna força al cansat, i el qui no té gens de vigor li multiplica l’energia. També els nois es fatiguen i es cansen, els joves ensopeguen i cauen: Però els qui esperen en el Senyor renoven la força, alcen les ales com les àguiles, corren i no es fatiguen, caminen i no defalleixen” (Isaïes 40: 28-31), li dóna força per no deixar-se portar pels atacs dels que li diuen que Déu l’ha abandonat. Aquesta és la recompensa pels qui en la vellesa segueixen confiant en el Senyor: el rejoveniment de l’ànima que dóna l’esperança que no es marceix.

Octavi Pereña i Cortina