MANCANÇA DE SOMRIURES

“Ningú és tan pobre que no pugui regalar un somriure”, ha deixat escrit la periodista Lucia Etxebarria. És cert que vivim una època de crisis econòmica que provoca molts danys a persones i familiars. La crisi econòmica no justifica que no es regalin somriures. Un somriure no costa diners, què el fa tan escàs? El que impedeix que les persones regalin somriures és la crisi espiritual que marceix i empobreix l’ànima.

La greu crisi econòmica provocada en bona part per la corrupció de l’élite política i bancària ha posat al descobert que “en són nombrosos els delinqüents econòmics protegits o indultats per les altres magistratures de l’Estat”, segons afirma Francesc Sanuy. El comportament gens ètic dels poderosos i el desig immoderat de diner dels pobres  posa al descobert que “l’amor al diner és una arrel de tota mena de mals” (1 Timoteu 6:10). No és estrany, doncs, que “els milionaris a prou feina somriuen” ( Andrew Carneige) i els pobres que es creuen rics en la seva pobresa tampoc ho facin.

La societat actual es caracteritza per l’amor al diner la qual cosa ens introdueix a la societat de consum immoderat, que posa en perill el creixement sostenible alhora que marceix l’ànima al  dopar-la i robar-li el goig que l’hauria de caracteritzar. A la vida hi ha coses més importants que els diners i els objectes que es poden adquirir amb ells. Fixem-nos en les dates nadalenques. Els contenidors de brossa i vidre són plens a rebentar i al seu entorn s’hi amunteguen bosses, ampolles, embalatges. Això indica un consum immoderat a pesar de la crisi. ¿El Nadal consumista fa felices les persones que es deixen guiar pel consum sense restriccions? L’evidència és no. Mentre es belluguem les bombolletes del xampany, perdó, cava, i les safates a taula són plenes de marisc i d’altres delicadeses, les rialles, la gresca escurcen les hores. L’endemà quan la sobrietat s’ha endut el petar-se de riure i la normalitat ha colgat el desenfrenament, on és el somriure que es regala al company de treball, al veí de l’escala, al desconegut que es té al costat mentre ens prenem un cafè al bar? L’amarguesa de l’ànima endureix el tracte social. No n’hi ha prou en dir que riure és medicina per l’ànima i que és un substitut dels cosmètics antiarrugues tan usats per conservar la joventut. Engegar-se a riure com es fa en les sessions de risoteràpia, és artificial. No neix del cor. L’ànima estan endurida i l’alegria no brolla del seu empedrament. És el somriure de pasta dentifrícia que es mostra en la publicitat. N’hi ha tants de somriures hipòcrites! N’hi ha tants que es donen a jugar aquest paper! En societat representem el paper de persones simpàtiques, però no som autèntics. El somriure artificial és la màscara que amaga la traïció.

Hem de recuperar la frescor de l’espontaneïtat , del ser natural. Abandonar la teatralitat del somriure forçat, obligat per les circumstàncies. Ser natural no s’aconsegueix per imposició aliena o pròpia. La religió pot exigir l’obligació de l’amabilitat. Aquesta obediència, però es manifesta en un somriure artificial, fred. No és aquest l’ideal. Un alt funcionari de Candace, la reina dels etíops va anar a Jerusalem a adorar Déu en el temple. De tornada a la seva terra, assegut en el carruatge que el transportava llegia sense entendre el profeta Isaïes. La religió tradicional no li havia aportat alegria. No comprenia la paraula de Déu que és la font del goig. L’evangelista Felip per inspiració divina rep l’encàrrec d’acostar-se al carruatge i li diu al passatger: “Entens el que estàs llegint?” La resposta és: no. A partir del text que llegia el funcionari, Felip li exposa l’evangeli de Jesús. El viatger va creure el missatge. El text ens diu que en separar-se l’alt funcionari “va continuar el seu camí ple de goig”. La fe en Jesús li va aportar felicitat. D’aquest alt funcionari de la reina Candace   no en sabem res més sinó que “va continuar el camí ple de goig”. “De l’abundància del cor la boca en parla” o “els ulls són el mirall de l’ànima”. El que hi ha en el cor no es pot amagar. Els ulls, la boca, el rostre reflecteixen el que hi ha dins. El somriure fresc, natural, espontani reflecteix el goig que hi ha en el cor.

Octavi Pereña i Cortina